Dies 14 i 15: Hawaii, The Big Island

Si senyor. Resulta que les illes Hawaii reben el nom d'una d'elles, la més gran. La veritat és que no ho sabia fins que vaig començar a llegir la guia, i haig d'admetre que em va fer certa gràcia. Totes les illes es coneixen pel seu nom en hawaià i per un eslògan. Per exemple, Oahu, the gathering place. Maui, the valley island. I la de Hawaii, the big island. Aquesta última, però, la fama la té el eslògan: tothom es refereix a ella com "the big island". Curiós... En qualsevol cas, ara l'Elna ja està contenta, perquè diu que ja està, per fi, a Hawaii.

I si, l'illa gran és realment molt gran. diuen que si s'ajuntèssin totes les altres illes de Hawaii, cabrien per partida doble a la gran. Impressionant. La raó d'això és perquè a l'illa gran hi ha dos volcans, un d'ells en erupció. I, digue-m'ho ja de pas, l'última erupció porta en marxa des del 1983.Quasi 30 anys! Es veu que no es coneix cap altra erupció que hagi durat tant.

Ahir vam estar de ruta cap al poblet de Volcano, a les portes del parc nacional dels volcans, i avui hem visitat el parc. Haig de reconèixer que venia amb moltes expectatives. Ara que estic aquí, difícils de complir. Al menys des del 3 de març d'aquest any. Us explico.

La idea de venir aquí és no només de sentir que estàs en un lloc del món on la terra expressa el seu interior en forma de torrents de lava que flueixen cap a l'oceà. La idea inclou també veure-ho. Però des del març d'aquest any, quan una altra part del volcà va entrar en erupció, es van modificar els corrents i brolladors de lava i ja no arriben, de forma visitable a peu, al menys, al mar. La nova zona d'erupció és massa inestable per ser visitada i no hi ha res muntat. Per tant, si ho volem veure, haurà de ser amb helicòpter. Cosa que estem avaluant (combinació d'experiència, preu i logística).

En qualsevol cas, us puc assegurar que el que hem vist avui ha estat increïble. El principal cràter, el Kilauea, fumejant per un forat més gran que un camp de futbol. A la nit es podia veure, perfectament, el resplendor de la lava a l'interior del forat. Ha estat una visió que ens ha deixat completament garratibats. També hem vist altres cràters, alguns encara fumejant de les últimes erupcions (totes dins els segle XX), alguns fumejant perquè, senzillament, continuen acumulant pressió, altres perquè la lava encara està en procés de refredament.

Hem anat allà on fins el març d'aquest any la lava arribava al mar, creant nova terra, amb formes totalment capritxoses com arcs que s'endinsen a la mar, molt brava en aquesta zona, per cert. I, com no, hem anat a fer la foto de rigor a la carretera soterrada sota la corrent de lava. Foto que hem vist mil vegades en llibres de text, reportatges i exposicions. Però que, ara, podem presumir d'haver-la feta nosaltres.
Com podeu veure, avui ha estat un dia intens en vulcanologia. No podia ser d'una altra manera. I hem de reconèixer que la conversa, quan tornàvem de la nostra visita nocturna al cràter del Kilauea, després de veure com la lava il·luminava la nit, tots dos, tant la Núria com jo, hem dit ho mateix. Pots trobar el que Hawaii t'ofereix a altres llocs. Mar tropical, selva, surfistes... totes les meravelles que hem vist (i que encara ens queden per veure) poden ser reproduïdes a altres llocs del món. Però els volcans del Kilauea, en erupció, veure com la terra brolla de l'interior... Es algo que justifica, en si mateix, el viatge, per lluny que sigui d'on vinguis.

Si, potser estic en estat de xoc i no coordino massa bé. Potser encara tinc massa fresc a la retina les meravelles que hem vist avui. Potser encara tinc a flor de pell la sensació que deixa una visita com aquesta. Però, crec que demà, i demà passat i dintre un mes, i un any, i, potser, durant tota la vida, encara se'm posarà la pell de gallina al recordar el cràter il·luminat que he vist aquesta nit.

Creieu-me. la sensació és inimaginable i difícilment explicable. Aquesta sensació corprenedora davant la natura l'havia tingut abans, però poques vegades. La més forta va ser al gran canyó del riu Colorado. Allà, la immensitat et fa callar i observar amb certa distància ho petits i insignificants que som davant la Terra. Però aquí, a part de la immensitat s'hi afegeix el moviment. El fet que la terra està canviant sota els teus peus. Davant els teus ulls. I no hi ha res ni ningú que ho pugui canviar o evitar. Aquesta illa gran està en creixement. Però no en creixement com les muntanyes de l'Himalaya, no, sinó en creixement perceptible a l'escala (petita i insignificant) humana: des del 1983, segons la guia, s'han afegit 560 acres de terreny a l'illa (227 hectàrees).

Avui m'he enrollat una mica. Perdoneu la divagació, però, com podeu veure, el que hem vist avui, m'ha encantat.